Racó de la Paraula

Fer com Jesús: fer un temps de desert en la nostra vida (la quaresma, per exemple) i en el silenci i la contemplació descobrir més Jesús, amb l’oïda atenta i el cor obert a ell, volem fer més nostre el seu missatge, amb la mirada viva i els sentits a punt volem que ens acompanyi en aquest camí.
El desert és un espai obert a la llum, al silenci, a la interiorització. Un espai ideal per contemplar sense que res ens distregui. Perquè el desert és nu, simple… En ell no hi ha camins traçats, podem obrir el nostre propi camí, podem i hem de deixar petjada a la sorra, fer procés, avançar, parar-nos a pensar, deixar sentir la nostra veu i deixar que es perdi en el més

Tenim raons per tenir esperança? La primera i fonamental és la fe. Si crec que en Jesús, Déu ve a compartir la vida humana, que ens assegura el cel nou i la terra nova i que això serà realitat, no puc deixar de tenir esperança. Malgrat tantes coses que vivim i veiem, malgrat tantes coses que passen i que refreden la nostra esperança. Els anhels frustrats, la manca d’il·lusió, les dificultats en la salut, per a molts en el treball, en l’economia, en l’entesa familiar i veïnal, les lluites dels poderosos i la precarietat de vida de molts, fan que sovint ens desencisem i ens vegem perduts. Però no, malgrat tot Esperança. Sense ella no podem viure, no podem sentir-nos bé ni avançar. Hem de fer-nos-hi per ajudar a

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella,
que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula.(Lc 10,38)

Dues formes d’acollir Jesús, les dues importants. Dues formes d’acollir els altres. Darrera de cada una, hi ha un estil de ser, un tipus de persona, una interioritat, una relació concreta i un acollir i sentir-se acollit. Segurament tots participem de les dues, som acollidors i ens agrada sentir-nos acollits, busquem donar però també estem disposats a rebre, a vegades volem fer-nos-ho sols, però també, si cal, busquem l’ajut dels altres. Som actius i contemplatius alhora,
L’acolliment, per ser bo de debò, ha de ser obert, generós, atent, i fet des del cor,
senzill, serè i a la mesura de les pròpies possibilitats i capacitats. I a tothom, als
amics

Jesús resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem (Lc 9,51), sabent que és la pujada definitiva. Afrontar la vida, heus aquí el repte que Jesús no evadeix, sinó que acull. Afrontar la vida, el nostre futur que anem forjant vivint el present. Afrontar la vida donant-la, heus aquí també el nostre repte i el nostre deure. I afrontar-la, sense saber massa que ens depara, però decidits a acollir-ho i viure-ho en plenitud, mirant no només allò de patiment o de joia que pot comportar sinó veient com transforma la nostra vida i la vida del nostre entorn, com aquesta experiència ens fa persones diferents i ens dóna una vivència millor.
En aquest pujar a Jerusalem també és remarcable el rebuig dels samaritans. Aquest tret de l’evangelista que contrasta amb l’interès que sempre mostra Jesús

La nostra paraula ha de ser per a tothom. Pensem sovint que l’adrecem als més propers, els primers que l’han de rebre, però no podem fer-la exclusiva de ningú ja que el Senyor desvetlla el cor de qui vol i quan vol. Obertura, per tant, és el que ens cal. Fer-nos ressò de l’evangeli i no de les nostres manies religioses. Parlar després de pregar o fer de la paraula pregària. Confiar en que el Senyor desvetlla l’oïda i el cor dels qui, a vegades nosaltres creiem sords o poc atents a la paraula … deixant-nos conduir pel qui és de veritat el Bon Pastor, per la seva paraula, pel seu estil de vida, per la seva confiança en el Pare.. Tant de bo!

El sofriment que ens porta sovint la vida a través del que vivim, del que compartim amb els altres, d’allò que ennuvola el nostre horitzó i de retop ens afecta també a nosaltres.
La confiança que ens cal mantenir viva si no volem que la nostra fe sigui estèril (acostem-nos confiadament, al tron de la gràcia de Déu).
El privilegi de seure a la seva dreta. Allò que tots més o menys obertament busquem i que veladament enyorem i voldríem obtenir: el favor de Déu que ens fes la vida fàcil, que ens estalviés el sofriment i que visquéssim plàcidament sense res que ens fes patir fins arribar a viure en Déu per sempre.
Més o menys aquest podria ser el nostre ideari profund i que, sense massa perfídia, volguéssim aconseguir. Però