Racó de la Paraula

El sofriment que ens porta sovint la vida a través del que vivim, del que compartim amb els altres, d’allò que ennuvola el nostre horitzó i de retop ens afecta també a nosaltres.
La confiança que ens cal mantenir viva si no volem que la nostra fe sigui estèril (acostem-nos confiadament, al tron de la gràcia de Déu).
El privilegi de seure a la seva dreta. Allò que tots més o menys obertament busquem i que veladament enyorem i voldríem obtenir: el favor de Déu que ens fes la vida fàcil, que ens estalviés el sofriment i que visquéssim plàcidament sense res que ens fes patir fins arribar a viure en Déu per sempre.
Més o menys aquest podria ser el nostre ideari profund i que, sense massa perfídia, volguéssim aconseguir. Però

Tant de bo que tot el poble de Déu tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit. (Nb 11,29)
Tant de bo que fóssim cada un de nosaltres més oberts i acollidors, no tan egoistes i creguts de fer-ho millor que els altres, de que hi ha qui no s’ho mereix…
Tant de bo que deixéssim actuar sempre l’Esperit en nosaltres perquè ens afaiçonés a la seva manera i ens féssim dòcils als seus dons.
Tant de bo que descobríssim l’Esperit actuant en els altres en tot allò que inspira bondat, misericòrdia, generositat i perdó.
Tant de bo que no ens creguéssim que està reservat a nosaltres el fer, el prendre iniciativa, l’anunci profètic que fa parlar des de la mirada de Déu i acollíssim com a

L’ evangeli ens convida a obrir-nos: “ obre’t” . No només l’oïda, sinó la ment i el cor. Obrir-me a sentir els crits d’angoixa del germà i a acollir amb tendresa i comprensió el qui sofreix. Obre’t, obrim-nos. Confien a Jesús la guarició d’aquest home mitjançant la imposició de mans però ell va més enllà de la imposició de mans: el toca, li posa els dits a les orelles i li tocà la llengua (el contacte físic, necessari quan ens allunyem de l’altre) i aixeca els ulls al cel (la confiança en el Pare) L’ “obre’t” de Jesús ens convida a acollir la salvació de Déu que Jesús ens porta i, si l’hem acollida, a fer-la més viva i més present en la nostra vida. Ens porta a obrir-nos a la confiança

Fixem-nos en el marc en que Maria recita el Magníficat: és en la visita que fa a la seva cosina Elisabet, després de saludar-la i de compartir en el seu interior l’alegria de la trobada, l’agraïment i el reconèixer-la com a Mare del Senyor, just estrenada en aquest títol, per això Elisabet la proclama Beneïda (a l’estil del càntic de Dèbora que trobem en el llibre de Judit, 5 ) beneïda entre totes les dones i beneït el que naixerà d’ella. I Maria respon i hi correspon amb el Magníficat.
El Magníficat és una cant de lloança al Senyor, és un poema – pregària de fe profunda i de reconeixement de l’obra del Senyor, fruit de copsar la grandesa de Déu i la petitesa nostra, que ens fa grans gràcies a l’acció

El relat d’Elies que cansat de caminar, es queixa al Senyor i desitja la mort, em fa pensar en els que, com ell, senten un fort cansament que porta al desànim, fins al punt, a vegades, de tirar la tovallola, deixar-se anar o desitjar acabar el camí de la vida. I és que, si no hem viscut situacions que ens porten preocupació, temença, inquietud, si tot ens va prou bé, és difícil fer-se càrrec del que viu el qui està al límit. Perquè, és veritat, i ha persones, i moments de la vida que el cansament ens porta al desànim … En aquestes situacions però, Déu ens diu, com deia a Elies: Aixeca’t i menja. Aixecar-se del desànim, enfrontar la realitat, lluitar amb fermesa per sobrepassar-la i

L’evangeli ens convida a triar. La materialitat o el transcendent. Buscar un Jesús que ens atipa i ens fa passar la gana o descobrir que ens pot donar un aliment que nodreix l’esperit. El Jesús de la resposta immediata o el Jesús que em convida a pensar i a trobar, jo mateix, el tresor amagat en el camp. Un Jesús que, miraculosament, ens concedeix allò que li demanem o un Jesús que ens dona força per acollir el que ens arriba i entendre que, encara que ens faci patir, ens pot fer créixer i ser en bé nostre. Treballar per tenir més o esforçar-nos per ser més: persones, germans, comunicadors de vida, factors de comunió, pacificadors o portadors de pau, apòstols de la veritat, la senzillesa, l’honestedat… Més preocupats pel