Racó de la Paraula

«Jo no soc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo soc pastor, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Ves a profetitzar a Israel, el meu poble” (Am 7,15)
El profeta de veritat o el que fa de profeta i li ha tocat fer-ne per nissaga, per tradició familiar. No per vocació, per la crida del Senyor. Ser-ne o fer-ne, heus aquí la disjuntiva. Dues concepcions de profecia ben diferents. Fer-ne per guanyar-se la vida, funcionarialment, o ser-ne responent a la crida – enviament que rep del Senyor per a la seva missió profètica. I qui diu profeta i tasca profètica diu prevere i tasca pastoral, diu cristià i testimoni de la Bona Nova.
El prevere convençut de quina és la

Quan sóc feble és quan realment sóc fort”. 2Co 12,10.
M’agrada començar i parar-me en aquesta frase. És com un resum del que ha anat dient Pau al llarg del text: l’espina clavada de la que parla Pau, les forces que són febles, les febleses personals… contrasta amb “en tens prou amb la meva gràcia, el poder del Senyor ressalta més , tinc dintre meu la força del Crist… I acaba amb la que us deia abans : Quan sóc feble és quan realment sóc fort.
Quan tot em va bé em sento omnipotent, em menjaria el món i em crec súper. M’és difícil llavors sentir i necessitar el poder de Déu en mi. Quan experimento que no ho puc tot, que no puc controlar el que m’arriba, que per més que em protegeixi

Dues respostes de Jesús en una: Marc les relata una dins l’altra. Primer la preocupació de Jaire . I l’altre el gest confiat de la dona que sap que només tocant el vestit de Jesús, es posarà bona. Recobrarà la salut i la vida. Jesús actua a favor de tots dos i dóna resposta al que li demanaven amb fe. Jaire demana a Jesús que vingui i Jesús hi va. Jaire vol que imposi les mans a la seva filla i que amb aquest gest retrobi la salut i no es mori. I Jesús ho fa, malgrat la desconfiança de la gent: la teva filla és morta. Jesús ho fa malgrat que la gent vulgui dissuadir al qui confiava: què en trauràs d’amoïnar el Mestre… Jesús ho fa

La placidesa de l’evangeli de diumenge passat contrasta amb la tribulació del d’avui. Allò que havia de ser una travessia fàcil es complica i esdevé una dificultat que fa trontollar no només la barca sinó els mateixos deixebles. De la mar plàcida del captard s’aixequen unes onades que omplen la barca d’aigua. El temporal fa por als deixebles que devien estar acostumats a travessar a l’altra riba. I creuen que Jesús dorm.
La vida , aquesta travessia cap a l’altra riba, té moments de tot. També moments de preocupació i d’impaciència que ens porten a la inquietud i a la pregària: No veieu que ens enfonsem? Precisament estant Jesús a la barca, sembla que no hi sigui. L’absència de Déu, el silenci de Déu. Però hi és i es

Les llavors són petites i fràgils. La fragilitat i la grandesa de les llavors. Poden esdevenir unes espigues amb blat granat o un gran arbre on s’ajoquin els ocells a la seva ombra… Però d’entrada les llavors són fràgils i petites: cal tractar-les amb delicadesa i atenció perquè no les perdem. Cal plantar-les amb tacte i mantenir la terra esponjosa perquè el bri pugui sortir aviat a la llum i créixer més i més. Cal protegir-les i no aixafar-les perquè es farien malbé i no podrien néixer. Cal regar-les perquè disposin de la humitat suficient per desenvolupar-se…
La fragilitat de la fe, de la vida, de la bondat, del tracte… La fragilitat d’allò senzill, meravellós, silenciós, que de nit i de dia, constantment, sense saber com creix i es fa gran. La fragilitat

És comunió amb Ell : Celebrar la missa, combregar amb el seu cos, menjar el pa i beure el vi vol dir omplir-nos d’Ell, sentir-nos en comunió, en unió comuna amb Ell, saber-lo company de camí, i actuar seguint el seu estil de vida, com ell actuava: és fer nostra la caritat amb que tractava als altres, és connectar amb la seva paraula i fer-ne vida a cada moment, deixar que ella inspiri la nostra actuació.
L’Eucaristia és aliment: el necessitem per seguir vius i actius en el dia a dia. Ens dóna força i ens fa valents per superar les dificultats, els desànims i les temptacions de viure tancats en nosaltres. Satisfà el nostre desig d’alimentar-nos amb quelcom substanciós, que ompli la nostra vida i sadolli la set