«Jo no soc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo soc pastor, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Ves a profetitzar a Israel, el meu poble” (Am 7,15)
El profeta de veritat o el que fa de profeta i li ha tocat fer-ne per nissaga, per tradició familiar. No per vocació, per la crida del Senyor. Ser-ne o fer-ne, heus aquí la disjuntiva. Dues concepcions de profecia ben diferents. Fer-ne per guanyar-se la vida, funcionarialment, o ser-ne responent a la crida – enviament que rep del Senyor per a la seva missió profètica. I qui diu profeta i tasca profètica diu prevere i tasca pastoral, diu cristià i testimoni de la Bona Nova.
El prevere convençut de quina és la seva tasca, i la fa no com un funcionari, perquè toca o per guanyar-se la vida, sinó com estil de vida. No com una ocupació sinó com una vocació a la que ha de respondre amb decisió i coratge més enllà de les dificultats i reptes que se li presenten. Un prevere que és i ha de ser pastor que acompanya el ramat i mira de fer bé la seva feina, amb estima per a cada un dels que el formen. Capaç de valorar els petits o grans passos que cadascun fa per seguir més de prop al Senyor i viure una vida de fe més profunda i més transformadora de la vida.
El cristià de veritat que es planteja cada dia la raó de la seva fe, el seu fonament i la seva dimensió vital, el que no és cristià per tradició només, sinó pel compromís personal de seguir Jesús i ser fidel al seu missatge i portar a terme la professió de fe del baptisme.
Ser-ho: profeta, prevere o cristià de veritat o com una etiqueta i prou. Heus aquí el primer repte que em planteja la Paraula de Déu d’avui. I, com podem saber si ho som o no? Per la manera com vivim la nostra fe, el nostre ministeri, pel com actuem, com tractem la gent, com celebrem la fe, com portem a terme la caritat, si ens aprofitem o no de la nostra posició i actuem o no com encarregats de … Per la manera com compartim amb els altres les pròpies dificultats i febleses, com caminem amb ells i no per sobre d’ells, sentint-nos servidors, no amos, del poble i la comunitat, corresponsables en la tasca d’evangelització i solidaris en les dificultats per créixer en la fraternitat i la comunió. Escoltant sempre què diu el Senyor (Salm) abans de fer el que a mi em plau o respon als meus plans i prioritats.
