Tant de bo que tot el poble de Déu tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit. (Nb 11,29)
Tant de bo que fóssim cada un de nosaltres més oberts i acollidors, no tan egoistes i creguts de fer-ho millor que els altres, de que hi ha qui no s’ho mereix…
Tant de bo que deixéssim actuar sempre l’Esperit en nosaltres perquè ens afaiçonés a la seva manera i ens féssim dòcils als seus dons.
Tant de bo que descobríssim l’Esperit actuant en els altres en tot allò que inspira bondat, misericòrdia, generositat i perdó.
Tant de bo que no ens creguéssim que està reservat a nosaltres el fer, el prendre iniciativa, l’anunci profètic que fa parlar des de la mirada de Déu i acollíssim com a vingut d’ell tot el que i el qui és testimoni d’amor i de donació.
Tant de bo…
Tant de bo que acollíssim el que ens arriba com a voluntat del Senyor i ho visquéssim amb serenor i confiança. Que no ens tanquéssim en el propi benestar i ens oblidéssim dels qui pateixen. Que no ens quedéssim amb el tenir, oblidant-nos de ser allò que hem de ser, de créixer com a persones en la fraternitat i la compartició. Tant de bo que el que ens fa patir ho visquem com un element que és present en la nostra vida, la purifica i ens fa descobrir que el sentit i la plenitud de vida no els trobarem només en el plaer, sinó més que res, en el donar-nos, en pensar i comptar amb els altres i en l’emmirallar-nos en el just.
Tant de bo encara, que no veiés en l’altre un enemic, un contrincant, sinó algú que s’esforça per fer el bé que jo vull fer, per actuar correctament com jo miro de fer-ho. Que no veiés en ell un opositor, sinó un amic, que camina amb mi, encara que no sigui de la meva colla, del meu pensament polític, que no confessi el mateix credo que jo, o no tingui exactament la mateixa escala de valors que jo defenso. Deixeu-lo fer, diu Jesús… El món és de tots, hi ha lloc per a tothom i ningú té l’exclusiva de treballar per al Regne.
