L’ evangeli ens convida a obrir-nos: “ obre’t” . No només l’oïda, sinó la ment i el cor. Obrir-me a sentir els crits d’angoixa del germà i a acollir amb tendresa i comprensió el qui sofreix. Obre’t, obrim-nos. Confien a Jesús la guarició d’aquest home mitjançant la imposició de mans però ell va més enllà de la imposició de mans: el toca, li posa els dits a les orelles i li tocà la llengua (el contacte físic, necessari quan ens allunyem de l’altre) i aixeca els ulls al cel (la confiança en el Pare) L’ “obre’t” de Jesús ens convida a acollir la salvació de Déu que Jesús ens porta i, si l’hem acollida, a fer-la més viva i més present en la nostra vida. Ens porta a obrir-nos a la confiança en el Senyor, a acollir la seva voluntat i creure que ens donarà la força que ens cal per donar-hi resposta sense desconfiar mai d’Ell. I aquest “obre’t” és permanent en la nostra vida, no és puntual. Cal obrir-nos sempre que el nostre cor es tanqui al Senyor i s’oblidi del camí a seguir per ser-li agradables i de profit als altres. Cal obrir-nos sempre que les nostres oïdes i la nostra mirada es tanquin a la realitat i no captin la necessitat vital dels altres que sofreixen. Cal obrir-nos quan el nostre capteniment ens tanca en nosaltres mateixos i ens fa veure el món unidimensionalment, d’acord amb el nostre pensament i la nostra ideologia. Cal obrir-nos quan la Paraula de Déu no ressona en el nostre cor i ens fem el sord per no haver-la de fer nostra.
I un cop aconseguit el que demanen: silenci i lloança. Moltes vegades guardem en silenci el que el Senyor fa en nosaltres, però això no vol dir que no li’n donem gràcies i lloem la seva grandesa, reconeixent que ell actua en nosaltres. Silenci i lloança des del cor. Silenci i lloança que neixen de la contemplació de la vida a la presència del Senyor. Silenci i lloança que són expressió i reconeixement del seu amor envers nosaltres.
