Quan sóc feble és quan realment sóc fort”. 2Co 12,10.
M’agrada començar i parar-me en aquesta frase. És com un resum del que ha anat dient Pau al llarg del text: l’espina clavada de la que parla Pau, les forces que són febles, les febleses personals… contrasta amb “en tens prou amb la meva gràcia, el poder del Senyor ressalta més , tinc dintre meu la força del Crist… I acaba amb la que us deia abans : Quan sóc feble és quan realment sóc fort.
Quan tot em va bé em sento omnipotent, em menjaria el món i em crec súper. M’és difícil llavors sentir i necessitar el poder de Déu en mi. Quan experimento que no ho puc tot, que no puc controlar el que m’arriba, que per més que em protegeixi em sento en perill, quan el que em toca viure no ho tenia previst és llavors que descobreixo la meva limitació i les meves febleses, quan necessito dels altres i de l’Altre en majúscula. Si en sé, ho poso a les seves mans i deixo que el temps avanci i que jo em mogui en la confiança i l’acolliment del que m’arriba. Trec forces de la feblesa per afrontar la situació i deixo que el Senyor m’il•lumini per saber què he de fer, com he d’actuar. M’hi ajuden, segurament, com a creients que som, la pregària i el saber confiadament que Déu no deixa d’actuar. Ho hem vist a l’evangeli: Encara que a Natzaret, el seu poble, Jesús no hi pogué fer cap miracle, perquè tots estaven de tornada i tenien prou catalogat Jesús i la seva mirada terrena els impedia de veure-hi ningú més que aquell veí del poble, Jesús encara imposa les mans a uns quants malalts que es posen bé.
La paraula i l’acció de Jesús, però, més enllà de la coneixença que en tenen, qüestiona als de Natzaret i es pregunten amb estranyesa: D’on li ve tot això? Aquesta mateixa pregunta si ens la fem nosaltres ens pot fer intensificar la nostra fe en Jesús com a fill, no només de Josep i Maria, sinó com a Fill de Déu o bé a quedar-nos només en aquell Jesús, home com nosaltres, en qui no sabem o no volem veure-hi l’acció que Déu porta a terme en nosaltres.
En el fons, en l’actitud dels convilatans de Jesús hi veiem l’acolliment o el rebuig de Jesús. En el rebuig de la gent de Natzaret no hi descobrim un Jesús decebut i desanimat en la seva missió, sinó anant a d’altres pobles i viles i ensenyant. Hi descobrim la perseverança en la lluita, la constància en l’anunci del missatge: “Tant si escolten com si no, tu digue’ls”. (Ez 2,4)
