El sofriment que ens porta sovint la vida a través del que vivim, del que compartim amb els altres, d’allò que ennuvola el nostre horitzó i de retop ens afecta també a nosaltres.
La confiança que ens cal mantenir viva si no volem que la nostra fe sigui estèril (acostem-nos confiadament, al tron de la gràcia de Déu).
El privilegi de seure a la seva dreta. Allò que tots més o menys obertament busquem i que veladament enyorem i voldríem obtenir: el favor de Déu que ens fes la vida fàcil, que ens estalviés el sofriment i que visquéssim plàcidament sense res que ens fes patir fins arribar a viure en Déu per sempre.
Més o menys aquest podria ser el nostre ideari profund i que, sense massa perfídia, volguéssim aconseguir. Però la vida té sempre espurnes de sofriment, a vegades una foguera que dificulta fins i tot el nostre viure i que posa en conflicte la nostra fe i la confiança en Déu. Però potser és aquí on es demostra fins a quin punt la nostra fe és sòlida i pot enfrontar-se a la vida i fer-la més humana, ja que ser persona vol dir gaudir de moltes capacitats i de qualitats meravelloses, però també prendre consciència de la debilitat, les limitacions i la fragilitat que comporta ser persones, creatures en definitiva, plenes de riqueses en el cos i en l’esperit, però també de febleses.
