Fixem-nos en el marc en que Maria recita el Magníficat: és en la visita que fa a la seva cosina Elisabet, després de saludar-la i de compartir en el seu interior l’alegria de la trobada, l’agraïment i el reconèixer-la com a Mare del Senyor, just estrenada en aquest títol, per això Elisabet la proclama Beneïda (a l’estil del càntic de Dèbora que trobem en el llibre de Judit, 5 ) beneïda entre totes les dones i beneït el que naixerà d’ella. I Maria respon i hi correspon amb el Magníficat.
El Magníficat és una cant de lloança al Senyor, és un poema – pregària de fe profunda i de reconeixement de l’obra del Senyor, fruit de copsar la grandesa de Déu i la petitesa nostra, que ens fa grans gràcies a l’acció portentosa del Totpoderós. Tot ell és confessió de fe i acolliment de la misericòrdia d’aquell que omple de béns els pobres i exalça els humils. Una misericòrdia permanent que no és fruit d’un moment sinó que es manifesta repetidament a qui reconeix Déu, fidel a les promeses.
El Magníficat és per degustar lentament i reflexiva, no per recitar de memòria i de pressa. El Magníficat ens convida a la meditació i es converteix en pregària de lloança a mida que l’anem fent nostre. És agraïment a la vida en majúscules. És explosió poètica que surt del cor. És la joia de la fe traduïda en paraules. És oració viscuda o vivència cantada des de la fe. Avui us convido a donar gràcies a Maria per aquest regal que ens fa.
