El relat d’Elies que cansat de caminar, es queixa al Senyor i desitja la mort, em fa pensar en els que, com ell, senten un fort cansament que porta al desànim, fins al punt, a vegades, de tirar la tovallola, deixar-se anar o desitjar acabar el camí de la vida. I és que, si no hem viscut situacions que ens porten preocupació, temença, inquietud, si tot ens va prou bé, és difícil fer-se càrrec del que viu el qui està al límit. Perquè, és veritat, i ha persones, i moments de la vida que el cansament ens porta al desànim … En aquestes situacions però, Déu ens diu, com deia a Elies: Aixeca’t i menja. Aixecar-se del desànim, enfrontar la realitat, lluitar amb fermesa per sobrepassar-la i no perdre l’alè, l’ànim, els creients la fe. I menja: menjar, alimentar-se, de l´aliment material, que el cos necessita per mantenir les forces, per mantenir-se viu… I l’aliment de l’esperit: la confiança, la serenor, pel creient la pregària i la comunió amb el Senyor, la contemplació del seu patiment i l’acolliment de la seva voluntat. Tot això no és banal. Ho necessitem si no volem que ens abati la dificultat.
El Senyor, no és aliè a la nostra causa. No només ens anima a aixecar-nos i menjar. Ens posa al davant, ens ofereix el pa i l’aigua per continuar caminant. Ens fa descobrir signes d’esperança, de positivitat que ens animen a seguir lluitant; petits estels a l’horitzó que auguren un futur millor, malgrat el camí que ens queda per fer. I els hem de voler veure, per petits que siguin.
Al final Elies arriba ala muntanya de Déu… després de caminar encara quaranta dies… i aquest quaranta ja sabem que vol dir no un temps exacte, sinó un temps llarg, que pot ser molt llarg… no ho sabem. Però arriba l’Horeb, també.
