4t diumenge: JESÚS ÉS LLUM (Jn 9, 1-41)
Jesús se’ns presenta avui com a llum. Ell és la llum del món, i si en un altre moment ens diu que aquesta llum som nosaltres, això és només perquè ens hem deixat il·luminar per Ell.
La llum és el que fa que hi puguem veure. Sense llum és com si fóssim cecs; ens entrebancaríem i cauríem al primer sot. De manera que, si Déu és llum, sense Déu som cecs, com ens diu la primera lectura.
I aquesta ceguesa nostra se’ns manifesta en el fet que, en un primer moment, la llum que Jesús ens ofereix ens sembla molt fosca. Ell ens diu que cal perdonar setanta vegades set, que cal parar l’altra galta quan ens agredeixen, que cal estimar els enemics. Que cal pregar sempre amb
confiança, encara que no sentim cap veu que ens respongui, encara que no es produeixi cap miracle espectacular que elimini el dolor o la injustícia de les nostres vides. És normal que davant d’aquestes recomanacions ens sorgeixin dubtes: si perdonem tant, si parem l’altra galta, si estimem els enemics, ¿no s’aprofitaran de nosaltres? I pitjor encara: ¿no estarem contribuint al creixement de la violència i la injustícia? I davant del silenci de Déu sovint ens pot assaltar el dubte: ¿i si tot plegat és absurd? ¿I si no hi ha ningú a l’altra banda?
Aquests dubtes poden trobar-se reflectits en l’escena del cec de l’Evangeli d’avui. Jesús li posa fang als ulls i li diu: ves-te a rentar a la piscina de Siloè. El cec podria començar a plantejar-se: i per què precisament en aquesta piscina? No podries retornar-me la vista sense més? Com Naaman el siri, que s’enfada amb Eliseu quan li diu que, per curar-se la lepra, ha de banyar-se set vegades al Jordà. I per què set vegades? I per què en el Jordà? Si era tan fàcil, per què no es podria haver curat en un riu més a prop de casa seva? Però el cec, com també Naaman, acaben vencent aquests dubtes i continuen endavant, confiant cegament en això que en un primer moment semblava absurd. I resulta que després, gràcies a aquesta fe, es curen. També nosaltres, si fem cas de les paraules de Jesús, fins i tot d’aquelles que ens semblen absurdes, som curats del nostre ressentiment, de les nostres angoixes, de la nostra tristesa, i rebem pau i alegria.
I davant d’aquells que no s’ho creguin, i que, com els fariseus de l’Evangeli, ens diguin que això és impossible, potser la nostra resposta ha de ser com la del cec, dient-los humilment: «Si això és impossible o no, jo no ho sé; l’únic que sé és que jo era cec, i que ara hi veig.» P.M