Aquesta setmana hem pogut veure com s’anava alçant la bastida que servirà per poder pujar dalt de tot del campanar i poder arranjar les peces de ferro de l’entorn de les campanes que s’han fet malbé i aturar la degradació de les altres que podrien seguir el mateix camí.
Mirant aquesta bastida que sobrepassa els 45 metres d’altura penso en la tècnica que tenim a l’abast per fer obres com aquesta, el coratge i l’esforç dels treballadors que l’han muntada, les empreses que donen treball a gent que pot viure amb la seva família a casa nostra.
I sobretot en el mateix campanar com a símbol d’un poble que s’alça enlaire i mira amb calidesa el seu veïnatge que sap guarir el que es fa malbé, símbol d’una església amb horitzons oberts que ens situa en el temps i convoca i aplega tothom i vulgui apropar-s’hi, símbol del coratge i esforç que segueix el dels nostres avantpassats que no tenien els mitjans que ara tenim nosaltres, símbol, encara, d’aquest apropar-nos a Déu, mirar el cel, les muntanyes de l’entorn, la natura i el poble que treballa i viu als peus del campanar amb la joia i la dificultat del dia a dia i amb petites o grans boires que també es fan presents a la vida. Mentrestant celebrem que podem fer-ho.
