No cal dir que aquest enunciat ens remet a l’actualitat més immediata. Només fixant-nos en el que estem vivint aquest dies a prop nostre: Afganistan, les morts pels naufragis de dues pasteres a l’Atlàntic, la devolució dels menors al Marroc …
Amb tot això al davant, m’aturo a llegir un article del Butlletí de l’Associació Bíblica de Catalunya que parla d’aquesta tercera obra de misericòrdia pels cristians o un imperatiu humanista per a qualsevol persona, creient o no.
Des de temps antics, la pràctica de l’hospitalitat ha estat considerada com un valor social, també amb connotacions religioses. El desconegut o el foraster no és un enemic, al contrari és un hoste que ha de ser respectat, honrat i ajudat en totes les circumstàncies.. La pràctica de l’hospitalitat és present en nombroses pàgines de l’AT, des del primer llibre del Pentateuc fins els escrits sapiencials. La pàgina del Gènesi 18, que mereix una atenció especial, és la trobada d’Abraham amb tres misteriosos viatgers que s’aturen prop de la seva tenda a l’hora més calorosa del dia. Sense saber qui són, ell s’apressa a acollir-los de la millor manera amb una actitud hospitalària exemplar. I només per posar un text emblemàtic del NT agafem el capítol 25 de Mateu: Jo era foraster i em vau acollir… I els exemples són nombrosos.
En la nostra societat postmoderna i globalitzada, en què la soledat i l’anonimat envaeixen ciutats, pobles, carrers i cases, les persones es defensen dels altres, de la gent diferent, de l’estranger, i el perceben com una amenaça, un perill, un impostor, un intrús. Tenen por de perdre la seva identitat a causa de l’altre i no s’adonen que ja l’han perduda, que l’estranger és present a tot arreu, com diu el filòsof Ives Cattin, ens envaeix com un fantasma, perquè és en nosaltres, perquè és nosaltres.
Des de la nostra identitat, acollir l’estranger és acollir el Senyor, perquè el Senyor ens parla a través d’ell com a persona que necessita ajuda. Acollir l’estranger és acollir-me també a mi mateix/ acollir la distància que em separa de l’altre/a i, sobretot , de mi mateix/a, és acollir la llibertat que em permet escoltar-lo, respectar-lo estimar-lo. En definitiva, és gràcies a ell que esdevinc jo mateix/a.
Una actitud personal que hem de fer nostra, sobretot en temps en que l’individualisme i el tancament en un mateix es fan ben presents en el nostre actuar de cada dia.