La placidesa de l’evangeli de diumenge passat contrasta amb la tribulació del d’avui. Allò que havia de ser una travessia fàcil es complica i esdevé una dificultat que fa trontollar no només la barca sinó els mateixos deixebles. De la mar plàcida del captard s’aixequen unes onades que omplen la barca d’aigua. El temporal fa por als deixebles que devien estar acostumats a travessar a l’altra riba. I creuen que Jesús dorm.
La vida , aquesta travessia cap a l’altra riba, té moments de tot. També moments de preocupació i d’impaciència que ens porten a la inquietud i a la pregària: No veieu que ens enfonsem? Precisament estant Jesús a la barca, sembla que no hi sigui. L’absència de Déu, el silenci de Déu. Però hi és i es desvetlla i fa el que ha de fer: fa que la tempesta deixi pas a la bonança, que el vent amaini i l’aigua s’aquieti.
Refets de l’ensurt, els deixebles van coneixent més i més qui deu ser Jesús, que qüestiona la seva fe i els retreu la seva por i actua. La fe més enllà de la por. La vida no sempre plàcida però confiada en tot moment al Senyor. Les tempestes ens arriben, però tenim la sort que enmig d’elles podem recórrer a Jesús, demanar-li que hi faci quelcom i Ell respon sempre. Encara no tenim prou fe, és veritat, però la petita fe que tenim -el gra de mostassa de l’altre dia- ens recorda que Jesús viatja en la nostra barca i que encara que sembla que anem sols, hi és, i podem adreçar-li el prec més profund que surt del nostre ànim. La pregària confiada que neix de la petita llavor de la fe plantada en el nostre cor i la resposta poderosa de Jesús, l’acció de Déu en nosaltres que atura el mal i posa límits al que ens pot enfonsar. No som totpoderosos, encara que en certs moments de la vida ens sembla que ho som, però de seguida
