Les llavors són petites i fràgils. La fragilitat i la grandesa de les llavors. Poden esdevenir unes espigues amb blat granat o un gran arbre on s’ajoquin els ocells a la seva ombra… Però d’entrada les llavors són fràgils i petites: cal tractar-les amb delicadesa i atenció perquè no les perdem. Cal plantar-les amb tacte i mantenir la terra esponjosa perquè el bri pugui sortir aviat a la llum i créixer més i més. Cal protegir-les i no aixafar-les perquè es farien malbé i no podrien néixer. Cal regar-les perquè disposin de la humitat suficient per desenvolupar-se…
La fragilitat de la fe, de la vida, de la bondat, del tracte… La fragilitat d’allò senzill, meravellós, silenciós, que de nit i de dia, constantment, sense saber com creix i es fa gran. La fragilitat i la fortalesa: la més petita de les llavors esdevé un gran arbre. O aquest petit esqueix que un cop plantat esdevé un cedre magnífic amb fruit en el seu brancatge.
Som, també nosaltres, cada un de nosaltres aquesta petita llavor, la vida que tenim al principi gairebé insignificant però meravellosa. D’aquesta cèl•lula o cèl•lules insignificants, però amb quina potència, en neix el que jo sóc, el que som: força, coratge, voluntat, fermesa, vida… Una petita llavor: fràgil encara que ens sembli forta, que cal cuidar i molt, tot i sentir-nos valents, que hem d’alimentar i regar, fer créixer i mirar que doni fruit, que n’hem de fer alberg i acollida, on tothom s’hi pugui aixoplugar i hi trobi cabuda. Fragilitat que descobrim i ens en fem conscients quan trontolla la nostra vida o quelcom la pot posar en perill. Ja ho sabem. Ara més que mai!.
