A Antoine Chevrier els ulls se li’n van cap al Mestre, i aquesta mirada li fa néixer el desig d’ésser com ell; d’esser pobre com ell, per amor. És un desig que es tradueix en pregària. Molts anys abans, a un altre –Francesc d’Assís — li va passar el mateix.
Si vós, o Jesús, heu nascut així de pobre és per ensenyar-me que el primer pas en la vida de perfecció és la pobresa. Jo abraço, doncs, amb joia i amor aquesta bella virtut de la pobresa, i vull fer-ne la meva virtut preuada i estimada; serà la primera de les meves virtuts; ja que és per ella que veniu a mi, és també per ella que vull anar a vós (P3, p. 146).
O pobresa, que n’ets de bella!
Jesucrist, el meu Mestre, t’ha trobat tan bella,
que, en davallar del cel, t’ha pres per esposa,
ha fet de tu la companya de la seva vida
i ha volgut morir amb tu a la creu.
Doneu-me, o Mestre, aquesta bella pobresa.
Que jo la cerqui amb sol.licitud,
que jo la prengui amb joia,
que jo l’abraci amb amor,
per fer-ne la companya de tota la meva vida,
i morir amb ella sobre un tros de fusta,
com vós, el meu Mestre!
ANTOINE CHEVRIER. “Escrits espirituals”. PAM.
112-113.- La identitat pradosiana