Pregària trobada a la butxaca d’un soldat desconegut
mort durant la II Guerra Mundial.
Escolta’m, Déu meu, jo mai no he parlat amb tu!
Avui voldria saludar-te. Com va, això?
No sé si ho saps, em deien que no existies,
i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.
Mai no havia mirat la teva gran obra,
però ahir, des d’aquell cràter que va fer un obús,
vaig veure el teu cel ple d’estrelles
i vaig comprendre que m’havien enganyat.
Ja és ben curiós:
en aquest terrible infern he trobat la llum per mirar la teva Faç.
Després d’això no tinc gaires coses per dir-te,
sinó només que estic content d’haver-te conegut.
Després de mitjanit hi haurà ofensiva,
però no tinc por. Sé que tu vetlles.
El senyal! Bé, Déu meu, me n’he d’anar…
T’he agafat afecte…
Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,
i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.
Encara que mai no havíem estat amics.
¿Em deixaràs entrar si vinc a veure’t?
Mira, estic plorant.
Veus, Déu meu? Estic pensant que ja no sóc dolent.
Bé, Déu meu, me n’haig d’anar. Bona sort!
És estrany, però ara ja no em fa por la mort.
SOLDAT ANÒNIM + (1944?)
114.- Enseya’ns a pregar