El temps d’Advent ens ofereix l’oportunitat de prendre consciència del lloc que ocupa l’Església en el món, i això més enllà de la seva aparença inerme i cada vegada menys influent en la societat. L’advent és el moment oportú per estimar la pròpia petitesa, i prendre consciència de com la salvació de Déu es fa eficaç a través d’una porció reduïda de fidels, que està al servei de la totalitat, i en cert sentit, la representa també (EG, 112).
Aquest adonar-se del propi lloc, donarà pas a una Església realment i autènticament missionera, servicial i solidària amb tots els homes, «L’Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen» (EG, 24). En una paraula, l’advent no tant sols ens ajuda a «descobrir el valor del que és essencial per viure» (EG, 86), sinó que ens permet de retornar al sentit del nostre ser-Església.
Encara més, l’advent, que és l’espera de la vinguda del Senyor, troba en l’entrega, amor i servei als pobres, un criteri pràctic d’una gran densitat teològica, que ajuda a superar no tant sols les distàncies internes en el si de l’Església, sinó que situa els cristians en la línia de continuïtat dels profetes d’Israel, i per tant els situa com autèntics teòlegs de l’Advent i de l’esperança. L’actuació envers els necessitats no és estratègica o de màrqueting, sinó resposta concreta, profunda i amorosa, per estar al costat dels qui en les dificultats necessiten omplir la vida d’autèntica esperança. Ens tocarà, doncs, de ser «persones-càntir» (EG, 86), és a dir, cristians que revitalitzen, cada cop més, la seva identitat amb una esperança activa. D.P
Isaïes, el profeta ens diu CONVERTEIX-TE
