Encara que haguem de tenir tancada l’església podem fer església, perquè som església. Amb les portes obertes o no, però sentint-nos comunitat i participant a casa com a comunitat, com església domèstica, en la pregària, la comunió i la lloança, estant atents als altres i servint primordialment els qui més ho necessiten. Un acudit que corria per les xarxes aquests dies ens ho deia així: Amb la Covid-19 t’he tancat totes les esglésies i Déu li responia: Al contrari, n’he obert una a cada casa.
Malgrat tot, tenim el perill d’estar tan preocupats per nosaltres mateixos, per preservar la nostra salut, per no oblidar-nos de res que pugui posar en perill la nostra situació, que ens podem tancar i oblidar-nos dels altres. La por personal ens pot bloquejar i fer-nos insolidaris, pot fer-nos tancar els ulls a tot el qui al nostre costat demana ajuda. I seria una llàstima, perquè desdibuixaria un dels comportaments més propis de la comunitat
cristiana, ja des dels primers moments, com ens ho remarquen els Fets dels Apòstols que avui llegim a la primera lectura: el compartir. Compartir no només la pregària, sinó els béns, distribuint el que hom tenia segons les necessitats de cadascú i, per extensió, les qualitats personals, allò que jo sé fer i puc fer per als altres.
Gràcies a Déu, la majoria d’exemples d’aquest dies ens diuen el contrari: sabem que hi ha qui es preocupa dels veïns, els fa la compra i els la porta a casa perquè ells són grans i no poden arriscar-se a sortir, o qui fa el dinar pels de casa i en fa participar també a aquell o aquella que mal menjaria a casa seva, o qui truca per telèfon al qui sap sol o sola a casa per intercanviar unes paraules i fer-li sentir l’escalf del qui se’n recorda, o el voluntari que s’ofereix per a anar a la farmàcia i recollir el medicament que necessita tenir a casa, o tant d’altres gestos particulars que només saben qui els fa i qui els rep. A banda dels que des de les institucions i serveis s’han endegat o intensificat aquest dies.
Que la por no ens reclogui a casa amb les portes del nostre cor tancades. Deixem-hi entrar el Senyor, deixem-hi entrar el que ell ens porta: la pau, no el neguit; la compartició, no l’egoisme; la confiança, no la malfiança; el creure que ens en sortirem, l’aplaudiment generós als sanitaris com a mostra d’agraïment, el fer costat, de lluny estant, a qui aquests dies ha perdut algú que estimava, el reconèixer el treball, el servei, l’ajuda que, si no hagués estat per aquesta crisi, no hauríem pogut percebre.
Que les conseqüències d’aquesta pandèmia no ens impedeixin creure que el Senyor és enmig nostre, que ens acompanya en el dolor i que amb la seva Creu i Resurrecció que celebrem aquests dies, ens augura una vida nova, una societat més fraternal i servidora i una església més comunitària i senzilla, reflex del ser i fer de Jesús. Que el no poder participar en la celebració de l’eucaristia no ens impedeixi unir-nos espiritualment al Senyor i rebre la seva força i el seu amor per saber caminar amb Ell i viure amb fidelitat el seu evangeli, també en aquests dies difícils.
