La pau és do, és regal, és gratuïtat que cal acollir per després ser convertida en tasca diària, quotidiana. Només si sentim la necessitat de viure alliberats del nostre ego narcisista, podrem teixir vincles amb els altres, especialment amb els qui són diferents de nosaltres.
La cultura de la pau i la pràctica de la no-violència activa és quelcom difícil d’exercitar. Demanda un gran i pacient treball interior que, després, caldrà que es perllongui en treball exterior si volem que tingui una projecció social eficaç i ple de justícia. La pau no es pot construir des de dalt, imposant-la. És necessari fer-ho des del teixit social. Però no podem oblidar que el nostre motor és l’amor de Déu que ens impulsa a cercar camins de pacificació i de reconciliació. “No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí” deia Gandhi. (M.M.)
