El silenci. Estem contínuament submergits en el món dels pensaments, els raonaments, les anàlisis, les interpretacions i comparacions. Al nostre voltant, sembla que tot estigui organitzat per no haver de confrontar-nos amb el silenci i per part nostra, solem omplir qualsevol possible espai buit per no haver de sentir-lo, podem fins i tot crear sofisticades estratègies a fi d’evitar-lo. En aquesta dimensió tan sorollosa, ens sentim totalment còmodes i segurs. Però què passa si deixem que aparegui una petita bretxa per la qual penetrar en la dimensió del silenci, més enllà del nostre limitat món prefabricat? Pot resultar estrany, incòmode, fins i tot podem sentir por; en realitat, són les nostres resistències a abandonar, encara que sigui per uns instants, el nostre món conegut, la nostra zona de confort. Vulguem o no, aquesta confrontació amb la bretxa que ens obre al silenci, a l’espai buit, és inevitable, tard o d’hora ens hi veurem abocats a experimentar-lo, perquè forma part de l’evolució de la nostra consciència. Aquest silenci està sempre present en nosaltres, a cada instant, però per poder escoltar-lo, hem de desprendre’ns de tots els nostres judicis i prejudicis, del voler i del no voler, de tota la nostra agitació i soroll interior que conforma el jo. Llavors, de sobte i sense pretendre aconseguir res, sentim una plenitud impregnada de silenci. Ens adonem, llavors, que la plenitud que sempre havíem estat cercant fora de nosaltres es troba dins nostre. CR.
