La pregària és, en un cert sentit, una pràctica espontània que sempre ha caracteritzat la humanitat; tanmateix els costums del nostre temps, l’han convertit en una manifestació massa individualista, gairebé per amagar-se en les profunditats de la vida personal, i n’han apartat molts del llenguatge litúrgic. Les paraules i els signes de les celebracions han esdevingut incomprensibles per a molts (…).
Cal una disciplina del silenci. El silenci no és menys significatiu que el cant davant del misteri d’aquell Déu inefable per a qui el silenci és el discurs més adient.
Cal també una disciplina de l’atenció. Si mentre es llegeix o s’escolta la Paraula, la ment és en un altre lloc, com es pot obrir el pensament a la revelació de la veritat de Déu i de la humanitat?
Mons. Mario Delpini, arquebisbe de Milà