El rostre amable de l’Església
Sebastià Alzamora escrivia una columna dilluns passat sobre el Bisbe Toni Vadell. En recordem un fragment.
Toni Vadell, el temps que ha estat bisbe però també abans de ser-ho, i abans fins i tot de ser ordenat sacerdot, sens dubte era un d’aquests servents ( del Senyor). Érem del mateix poble, Llucmajor, i de la mateixa quinta, la del 72, i puc afirmar –com qualsevol que el conegués– que ja d’infant la seva vocació i la seva fe eren autèntiques, profundes i sinceres. Tenia una capacitat de treball extraordinària i una intel·ligència fora del comú per a l’estudi de les severes disciplines de l’esperit, certament, però també per a la comprensió concreta i atenta de les persones, que era allò que realment li importava. Entenia el sacerdoci, i després la tasca pastoral, igual que la vida: com un acte d’estima cap a les persones, que veia realment com a germanes seves, fossin creients o no ho fossin. Els seus coneixements de filosofia eren vastos (però mai hauria comès l’acte de vanitat d’anomenar-se a ell mateix filòsof, com fan d’altres amb molta menys preparació) i estimava les arts, les lletres i la ciència, però els coneixements que de debò li van ser útils i el van convertir en una personalitat que avui molts enyoren els va adquirir a casa, apresos de son pare i de sa mare, gent senzilla i amb una idea clara del que està bé i el que està malament. Ell va entendre que el que estava bé era posar-se al costat dels humils, dels afligits i dels que de vegades necessiten ajuda, que som tots. (…)