Un vespre de tardor estava en un parc absort en la contemplació d’una fulla molt petita i fràgil. El seu color era gairebé vermell i amb prou feines penjava de la branca. Vaig estar molt temps amb ella i li vaig fer moltes preguntes. Li vaig preguntar si tenia por perquè havia arribat la tardor i les altres fulles començaven a caure. La fulla va dir: ‘No, no tinc por. Durant tota la primavera i l’estiu vaig estar molt viva. Vaig treballar i vaig ajudar a nodrir a l’arbre. Molta part de mi és en aquest arbre. Si us plau, no diguis que només sóc aquesta petita forma, perquè la forma de la fulla és només una petita part de mi. Sóc l’arbre sencer. Sé que sóc a l’arbre i quan torni a la terra, el continuaré nodrint. És per això que no em preocupa. Quan deixi aquesta branca i suri en l’aire fins a la terra saludaré a l’arbre i li diré fins aviat’. Aquell dia el vent bufava i, després d’una estona, vaig veure com la fulla deixava la branca i surava fins a terra dansant alegrement en l’aire. Vaig fer una reverència i vaig saber que tenim molt a aprendre de la fulla”. (T.N.H)
