La pregària és un bàlsam per a l’ànima adolorida. Quan tot falla, quan les expectatives esclaten pels aires i les petites divinitats es volatilitzen, ens preguntem: Hi ha algú? Estem sols? Algú vetlla per nosaltres? Amb qui puc comptar?
Pregar és aixecar el cap, buscar un interlocutor. És un clam contra la soledat, l’anhel d’una darrera justícia. La pregària és força de transformació interior. Dóna energia i ànim per afrontar el que toca viure des de la confiança, la serenitat i l’abandó.
Pregar és escoltar i per això pressuposa el silenci interior. Pregar és creure que, fins i tot en la nit més obscura, som enigmàticament sostinguts per Déu. (F.T.)
