Dimecres passat, dimecres III de Quaresma, escrivia això:
Llegint les lectures de la missa d’avui veig que el Senyor no es cansa de repetir, aquesta vegada per boca de Moisès, al seu poble : Viureu, el Senyor és a prop vostre sempre que l’invoqueu… I al mateix temps: Escolteu el que us ensenyo i compliu-ho, escolteu-ho i poseu-ho en pràctica, que no se’n vagi del teu cor i fes-ho conèixer als que et segueixen. Si ho feu, sereu tinguts per grans en el regne del cel.
I mentrestant la crisi sanitària que vivim posa en perill la nostra confiança en Déu o potser l’enforteix perquè fa esquifida la nostra vida, vivim la situació amb por, sense prou confiança, però volent sentir el Senyor molt a prop nostre.
Constatem com mai la nostra condició feble, la impotència per part de les autoritats, la dedicació i el servei del personal sanitari, l’esforç de tanta gent per confinar-se i evitar la contaminació. I no sabem si, malgrat les mesures que prenem, el nostre futur perilla. Així ens sentim limitats i més que mai confiem en el Senyor i ho posem tot a les seves mans. Quina prova de confiança ens demana aquesta crisi! Quina quaresma més real ens fa viure el Senyor! Quin moment tant clar de fraternitat, de comunió i de reconeixement de la nostra condició humana ens crida a viure aquest present i quina experìència pasqual anhelem poder viure tots després d’aquest temps de passió!
És rar no trobar-nos. Les cadires buides a l’entorn de la taula s’omplen espiritualment: hi veig asseguts i assegudes totes i tots els que habitualment compartiu l’eucaristia, la pregària, el treball, el neguit pastoral de la comunitat… Avui en somort perquè estem en espera, fem un parèntesi en l’activitat pastoral però ben vius i presents en la pregària. Segur que compartim aquesta pregària dels uns pels altres més que mai, perquè en l’absència física necessitem més fer presents mentalment i espiritual els que estimem i confiem al Senyor.
Mai com ara els mitjans de comunicació i les noves tecnologies havien permès a la persona estar al corrent de com va tot, poder parlar i veure fins i tot en directe la cara de l’altre, assabentar-se al moment de qualsevol novetat que hi hagi en la crisi sanitària, pregar en línia des de casa o del lloc on estem, sentir-nos en comunió encara que físicament no ens vegem… Tot això fa més lleu el nostre confinament i més solidari cada moment del nostre dia. Aprofitem-ho i fem-ne un bon ús. En aquest mitjans podem trobar-hi elements de comunió per la pregària i la reflexió i enriquir-nos mútuament. Aquest és el sentit d’aquesta reflexió que us envio per compartir-la amb vosaltres.
Moltes gràcies per la vostra pregària i per estar en comunió. Que el Senyor ens beneeixi i ens faci veure la claror de la seva mirada.
Cordialment.
Avui
El cec tornà veient-hi. No veu només els objectes i les persones, veu també el Crist que li ha donat la Llum. “Ja l’has vist, li diu Jesús, és el mateix que parla amb tu”. Li diu el cec: “Hi crec, Senyor,” I l’adorà. Mentre els fariseus no hi veuen i, obcecats per la llei, titllen Jesús de pecador i exclouen el cec de la sinagoga.
Una mirada diferent, la del cec i la des fariseus. Com ho és també la de Déu i la nostra a la primera lectura: sovint nosaltres veiem només l’aspecte exterior, Déu veu el fons del cor. D’aquí que la tria sigui diferent: allò que l’home veu no és allò que val.
Què veiem en la situació que vivim? Quina és la nostra mirada en aquest moment? Sabem aprofitar el que ens toca viure per estar més atents als altres i confiar més en el Senyor, per descobrir la nostra feblesa i valorar més allò que debò val: la vida, la salut, la família, els amics, el treball, l’intercanvi, la fe…?
No tinc més espai però us convido a llegir aquest dos textos ben adients:
L’art de mirar la vida de José Tolentino a Petita teologia de la lentitud, Fragmenta Editorial. pàg 35 I ¿Dónde està Dios? de Víctor Codina, a Blog.cristianismeijustícia.net