El passat dimarts 24 de març va fer 35 anys de l’assassinat de l’arquebisbe de San Salvador, Óscar Romero; i el dissabte 23 de maig, hi va haver la cerimònia de la seva beatificació, (amb l’absència de l’Episcopat espanyol), després que el papa Francesc reconegués la seva mort com un martiri a conseqüència de la seva fe cristiana. El papa Francesc ha estat sens dubte el gran desbloquejador de la causa del bisbe Romero que estava congelada per la prudència excessiva del papa sant, Joan Pau II, que va veure la mort de l’arquebisbe de San Salvador més com un acte polític que no pas com un acte fe.
De fet, davant del compromís polític, sant Joan Pau II utilitzava una doble vara de mesurar, tenint com a centre del seu discerniment el posicionament contra el comunisme, a partir de la seva experiència vital d’origen polonès. Si d’una banda el papa polonès va animar el compromís cristià en la política al seu país natal, lluitant contra l’imperi comunista i animant el sindicat Solidarnosc i el seu líder Lech Walesa (alguns diuen que fins i tot amb la col•laboració clandestina de la CIA); d’altra banda, sempre va tenir clars recels del compromís polític dels cristians a l’Amèrica Llatina, per donar excessiu suport al comunisme. Recordem, per exemple, el papa sant Joan Pau II en una fotografia amonestant amb el dit a Ernesto Cardenal, agenollat davant d’ell a l’aeroport de Managua, la capital de Nicaragua, el 1983. I també hem de recordar, per descomptat, la persecució mil•limètrica contra la Teologia de l’Alliberament.
Per la seva banda, Óscar Romero mai va ser conscient que ell feia política (de partit, com entenem ara) però sí que lluitava ben clarament per la justícia, pel bé comú. F.R.