Vaig dir tremolós al sol ponent: Parla’m de Déu!
El sol es colgà sense dir-me res.
I el somni es convertí en realitat.
L’endemà al matí,
quan jo obria la finestra,
el sol ja m’esperava somrient.
Vaig dir a l’ametller: Parla’m de Déu!
I l’ametller florí.
Vaig dir a la font: Parla’m de Déu!
I l’aigua brollà.
Vaig dir a la natura: Parla’m de Déu!
I la natura es va cobrir de bellesa.
Vaig dir al meu fill: Parla’m de Déu!
I l’infant em va dir: Parla-me’n tu.
Vaig dir al meu pare: Parla’m de Déu!
I ell se’m quedà mirant i estimant.
Vaig dir a la meva mare: Parla’m de Déu!
I la mare em va fer un petó.
Miquel Estradé (continuarà)