El bisbe, pare i pastor (C. Vaticà II. Decret Christus Dominus, núm. 16)
Amb dolor llegim aquests dies diverses mostres de descontentament en diòcesis del País Basc. Concretament la de 96 capellans donostiarres que han fet arribar al bisbe la seva reflexió – denúncia perquè veuen la situació de la diòcesi de San Sebastián cada vegada més “penosa” ,diuen. Comparen la forma d’actuar del Papa Francesc amb la del seu bisbe Mons. Munilla i la veuen molt diferent.
Creuen que el bisbe considera la diòcesi com un “feudo suyo” ja que actua com si fos l’únic que pot fer el que vol i com vol. També creuen que ignora el que s’ha fet en la pastoral diocesana abans de la seva arribada, remarquen la lleugeresa en els nomenaments i trasllat de capellans, portant a la diòcesi capellans i ordes religioses de fora, sense consultar, diuen, al Consell Presbiteral. Uns fets que indiquen manca de col·legialitat i corresponsabilitat i que fan que la desconfiança mútua vagi creixent i la diòcesi es vagi desfigurant. Podeu llegir-ho a: www.religiondigital.es.
Es tracta d’un bisbe del País Basc o d’un altre indret, que lluny està aquesta manera d’actuar pastoral del que demana el Concili Vaticà II: El bisbe ha de considerar com a fills i amics els sacerdots, per tant, disposat a escoltar-los i a tractar-los amb confiança, mirant de promoure el treball pastoral conjunt a tota la diòcesi.