Si mirem el moviment parroquial del 2020, que teniu a l’altra plana, hem de concloure necessàriament que la nostra és una Parròquia en missió. Podeu pensar que això és degut a la pandèmia que aquest any ens ha fet anar malament… Potser hi ha ajudat, però no podem donar-li tota la culpa. És veritat que la festa que acompanya la celebració dels sagraments, sobretot les comunions, té molt pes, però és que si no hi pot haver festa no hem de rebre els sagraments? No hauríem de destriar una cosa de l’altra? I el més important no és rebre’ls sinó viure’ls i celebrar-los un cop rebuts: continuar fent créixer la vida de fe que hem plantat en el baptisme amb la pregària i l’acompanyament creient, la participació en l’eucaristia un cop celebrada la primera comunió, i el camí cap a la confirmació que suposa prendre consciència i confirmar per un mateix allò que hem rebut dels pares i els padrins… Tampoc hi ajuda disposar d’un santuari o un espai particular fora de la parròquia que algunes famílies cerquen per celebrar els sagraments importants, més enllà del marc comunitari i això igualment indica que la nostra consciència de comunitat és pobre i que prioritzem la festa personal o familiar al caliu comunitari que els sagraments han de tenir.
I també cal pensar si els que tenim l’encàrrec d’animar i servir les comunitats en sabem prou i amb la nostra tasca i testimoni esdevenim aglutinadors de la comunitat o no.
Sigui com sigui és per pensar-hi, no amb moral de derrota, sinó amb consciència clara que hem de canviar de paràmetres, sense oblidar que les comunitats eclesials d’aquí i d’arreu del nostre entorn van cap camí d’esdevenir comunitats més reduïdes, perquè la fe ha deixat de ser un fet sociològic i cada cop més és fruit d’una convicció personal profunda que l’enforteix i dóna sentit. I això és positiu i ens acosta a les primeres comunitats cristianes que no destacaven per ser multitud, però sí per ser compromeses i conseqüents amb el que creien.
