És l’Esperit que treballa amb Pau i Bernabé i amb els altres que envien a les comunitats cristianes incipients: fixem-nos com ho diu el llibre dels Actes: “És que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables…” Quina expressió tan magnífica, i quina vivència de fe tan valuosa! Els primers problemes que té la primera Església es resolen amb l’acció i a la llum de l’Esperit Sant i, naturalment, es resolen a favor dels senzills, dels de cor obert i de mirada ampla: no cal imposar a ningú càrregues indispensables. Fareu bé de guardar l’essencial, ens ve a dir, i deixar-vos del que és accessori, fruit més d’una cultura, de costums o tradicions , més d’una visió personal que no pas de la fe.
Ja la primera Església, ha de discernir què és l’essencial i què no ho és, què forma el nucli de la fe i que prové de creences, usos i costums que el Crist supera. I el mateix passa a la nostra Església, després de vint segles de vida: avui encara cal que estiguem atents a no confondre les coses, a no fer del que és perifèric el central de la nostra fe, a no donar més importància a usos i tradicions que al que és essencial en la fe, usos i tradicions que al llarg del temps s’han anat afegint a la vida de les comunitats i que, a vegades, poden suplantar el mateix evangeli i la pràctica de Jesús: Creure en Jesús, ser cristià i viure com a tal és fer cas de les seves paraules, és acollir l’Esperit Sant que ens fa recordar i entendre el que Jesús ens ha dit, és viure l’evangeli i ser-hi conseqüents.
I encara un altre tret d’aquesta primera Església que hauríem de recuperar: el no voler fer-ho sols, el comptar amb els altres, el saber compartir, reflexionar a la llum de l’Esperit i trobar junts i amb Ell la solució millor a qualsevol dificultat: que no és el mateix que actuar per decret, anar a la nostra i no escoltar el que l’Esperit ens diu, també a través dels germans que tenim al costat.
Com m’agradaria que aquest fos l’estil de la nostra parròquia: que fos prou viva perquè cada un dels que en formem part poguéssim prendre la paraula i expressar el que l’Esperit ens diu, que la pregària fos expressió del que pateix, gaudeix o anhela cada una de les persones que preguen, perquè la rutina es convertís en novetat, perquè la celebració de la fe fos viva i joiosa, perquè el coneixement del Senyor fos cada vegada més profund i perquè uns ajudessin als altres a créixer en comunió i a aprofundir en la riquesa de la Paraula. Perquè, en definitiva, fóssim una Església que es deixa portar per l’Esperit, més comunitària, més viva i que té en compte el que ha après de Jesús.