Sempre, però més que mai durant els diumenges de Pasqua les celebracions litúrgiques s’haurien de distingir per una major participació, per les respostes més clares i acompassades de l’assemblea, pels cants més joiosos i participatius i per una actitud personal d’escolta joiosa i activa al llarg de la celebració.
Si ens hi fixem a vegades allò que diem o cantem no es correspon gens amb l’actitud amb què ho expressem. S’hauria de notar en l’ambient que estem en temps de Pasqua. I si algú, entrés a l’església mentre estem celebrant i vegés la nostra celebració, pugués sortir-ne amb la vivència que allà no s’hi està celebrant un funeral sinó una eucaristia pasqual. I encara que sigui una celebració exequial el que ens hi aplega, també s’hauria de notar que els que hi participem no hi som com espectadors o com acompanyants silenciosos, sinó com a creients actius que prenem part en la celebració amb la paraula, les respostes que calen, la pregària o el cants. Més si la major part dels que hi assisteixen desconeixen una mica el ritme que demana perquè no hi assisteixen habitualment. En aquest cas, els que hi partiicipem sovint, podem suplir amb la nostra paraula, la nostra resposta o el cant el silenci que es nota.
Tot això millorarà la nostra celebració i farà que el nom que li donem, la celebració, es correspongui amb el que s’hi realitza. Tot axò farà que sortim de l’església amb la sensació d’haver assistit a quelcom que fem entre tots i no només espectants del que passa al presbiteri. Tot això farà que la litúrgia no es quedi en els gestos sinó que esdevingui vida, que perdi una mica de formalisme i esdevingui expressió del que cadascú sent, viu i comparteix amb la comunitat que celebra.