LA PRIMERA ESGLÉSIA, UN MODEL COMUNITARI

Publicat al Dissabte, 9 de maig de 2020

Avui a la primera lectura veiem un exemple més de la manera que la primera comunitat s’organitzava per respondre a les necessitats que anaven sorgint cada dia:
Creix el nombre de creients,
els immigrants de llengua grega se senten poc atesos,
la comunitat es reuneix i en parla,
els dotze mantenen la predicació de la Paraula i la pregària,
encarreguen a d’altres el servei de la caritat.
La comunitat escull qui pot ocupar-se’n
I els apòstols els imposen les mans.

Un model per a nosaltres: davant les situacions noves que se’ns presenten hauríem de ser prou creatius i capaços de donar-hi la resposta més adequada. Mai podem tancar els ulls a les necessitats i queixes ( a vegades en silenci) de les persones que tenim al voltant.
No ens hem de quedar allà on som, sinó avançar, creant si cal, nous serveis i cercant persones que els puguin dur a terme
És indispensable convocar-nos i parlar, posar en comú el que veiem, el que sentim, el que copsem dels altres i parlar-ne, a la llum de la Paraula de Déu. Aquests dies hem comprovat com fa falta la comunitat, com ens trobem a faltar, com no és el mateix celebrar l’eucaristia en comunitat que mirar-la per la televisió, com la celebració de l’eucaristia comporta la comunitat, com la pregària personal ens fa bé però trobem a faltar la pregària comunitària. Hem palpat allò que tantes vegades diem, que la nostra fe és comunitària, que la nostra església no és individual, sinó assemblea…
El servei de cadascú, què han de seguir oferint els apòstols i el que podem fer cada un dels creients. Tot servei és important i s’ha de donar al mateix temps si volem que l’església d’avui segueixi l’exemple de la primera comunitat
La importància del ministeri de la Paraula, de la pregària i del servei de la caritat: puntals en vida eclesial d’ahir, d’avui i de sempre.
No hi pot haver comunitat sense confiança: mireu com els dotze confiaven en els creients. Sinó no els haguessin encarregat que ells mateixos busquessin qui podia fer aquest servei i tots aquells que els creients escullen són acceptats pels apòstols, fins i tot un antioquè convertit al judaisme: signe d’obertura i pluralitat. I un cop imposades les mans els encarreguen aquest servei.
Tot això amb la dificultat de creure: la fe sempre costa de ser viscuda, Crist sempre és sorprenent, la Paraula no sempre és copsada amb plenitud…