Amb la motxilla carregada de lemes repetits i un profund aprenentatge vital, suposem, ens preguntem: Servirà aquesta crisi com aprenentatge per a futures crisis? Arribarà la vacuna a les zones més empobrides del nostre planeta sota criteris justos de repartició? Revisarem finalment els sistemes sanitaris, ara que els reconeixem infradotats, per tal que la salut sigui un bé universal i garantit? Es mantindran les polítiques econòmiques que ajudin els més perjudicats per la pandèmia? Serà la Vida en majúscules, el centre de les decisions individuals i col•lectives futures?
No ens resignem al fet que la postpandèmia prengui camins distòpics. Ens ha de quedar clar que sense la interrupció de la vella normalitat no hi haurà normalitat nova amb gust de fraternitat i de promesa complerta,i que apressar la seva arribada ens competeix als éssers humans, singularment als que compartim el somni de Jesús de Natzaret. De nosaltres depèn, en definitiva, que el camí de la postmandèmia sigui un camí de fraternitat.
(Cristianisme i Justícia. Papers n. 256. Desembre 2020)