–Què t’ha passat, a la mà?
Ja feia un temps que coneixia Nasser. Sempre m’havia fixat en la seva mà, però fins llavors no m’havia atrevit a preguntar-n’hi res. Una profunda cicatriu entre la base del dit gros i el canell. Semblava com si li faltés un tros de carn.
–Això? –em contesta–. Allà a la tanca, hi vaig deixar un tros de mà.
Silenci. Ens vam mirar als ulls. Vam passejar. I a poc a poc ell va anar relatant la seva història, la qual, al seu torn, generarà les meves preguntes.
Va abandonar el seu país natal, a l’Àfrica subsahariana, perquè no hi tenia futur. Va travessar el desert com va poder. Va arribar al costat de la tanca que separa Àfrica d’Espanya. Allà s’hi va estar una temporada. Esperant, dormint al ras, escalfant-se amb altres companys que havia anat coneixent durant el viatge o en arribar al campament. Fins que una nit algú els va avisar. Era el moment. Van sortir en silenci. Corrent. Com van poder, van pujar aquella tanca.
–Molts no ho van aconseguir –em diu–. Jo sí, però hi vaig deixar un tros de mà i molta sang.
Tenia tretze anys quan la va saltar. Després, tot hauria d’haver estat més fàcil. Però no sempre ho és. Va travessar l’estret. Aquest tros d’aigua que separa el continent africà d’Espanya. Els ulls se li enfonsaven en la immensitat d’aquest mar que s’havia empassat tantes vides i tantes esperances.
–Jo mirava al fons. Intentava trobar-hi la meva família morta, amics que el mar es va menjar.
Però no tan sols mirava avall. També va alçar la mirada cap al cel. Buscant aquest Déu seu, intentant trobar-hi respostes.
Ens vam acomiadar amb una abraçada, com tantes altres vegades des que ens havíem conegut. Jo tornava cap a casa. El cor em bategava amb més intensitat. Poc abans havia assistit a una xerrada sobre la fe. Les meves seguretats es converteixen ara en preguntes… Les respostes només poden estar en Nasser i en la seva vida. I també en la meva.
Recordo com la fe va néixer de la resposta a la petició d’un Déu que havia sentit el crit del seu poble i el qual calia alliberar. Recordo el crit de Jesús desemparat en la creu i ressuscitat per Déu. Recordo les seves històries, les seves narracions des de la vida, d’Ell que és el rostre de la misericòrdia. Una misericòrdia només explicable des del seu projecte del Regne de Déu i des de la centralitat dels pobres.
Em miro llavors a mi, miro al meu voltant. Miro la religió que estem construint, oblidant de vegades el nostre origen, oblidant les preguntes importants, construint una religió burgesa que no sé si té molt a veure amb el Déu de Jesús de Natzaret. Potser seria bo escriure quelcom que respongui a aquesta situació actual, per no perdre l’horitzó i el camí present.
Què és la salvació? No sé si per a Nasser i per a mi és el mateix. De vegades jo la poso en la meva persona, en la meva plenitud. Ell la posa en la seva comunitat, en la seva família. Però crec que ell ho encerta més. No puc parlar de salvació sense parlar de la salvació de Nasser.
I segueix…
De Quaderns CiJ 215 pàg 4-5.