La justícia i la pau
La justícia hauria de ser això, justa. Hauria de ser imparcial, equilibrada, no partidista sinó al servei de la veritat i del bé, no favorable als poderosos i dura amb senzills, no hauria d’exonerar els que més tenen i abatre els qui no defensa ningú. És un desig, no sé si una realitat.
I aquesta reflexió em porta a rellegir la Gaudium et Spes del Concili Vaticà II:
“Que les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin a servir la dignitat i el fi de l’home, lluitant alhora enèrgicament contra qualsevulla servitud, ara social ara política, i servant els drets fonamentals dels homes sota tot règim polític” (núm. 29).
“La pau no és mera absència de guerra, ni es redueix a l’establiment d’un sol equilibri de forces adverses, ni s’origina d’una dominació imperiosa; sinó que és anomenada rectament i pròpiament «obra de la justícia” (núm. 78).
Aquests dies són dies de molta acció, passen moltes coses i molt de pressa. Convé que com a creients hi deixem entrar també la reflexió i la pregària. Vull compartir amb vosaltres la que vam resar dimarts passat a la pregària de Vespres i que trobem a la litúrgia de les hores: “Que les governants dels estats no fomentin un nacionalisme exacerbat sinó que respectin els altres i es preocupin del bé de tots”.