Parlava aquesta setmana amb una persona i m’explicava com ell descobreix la presència del Senyor en tot allò que li passa i li’n dóna gràcies quan s’adona del perill que corria i n’ha sortit il·lès, quan el somni que des de fa temps perseguia ara pot fer-se realitat, quan en tantes i tantes situacions hi veu la mà de Déu i la seva bondadosa actuació. És una persona creient, ja ho suposeu, però pot haver-hi molta gent, també creients, que viurien el mateix i ho atribuirien a la sort, a l’esforç personal o a la coincidència de diferents fets que els han portat aquí. Fins i tot algú pot no deixar cap escletxa a la transcendència i únicament atribuir-ho tot a a la voluntat personal i al que la persona pot fer quan s’ho proposa.
De quins som nosaltres? En qui ens semblem més? Déu per a mí, és Algú que tinc a prop, que m’acompanya i protegeix, o bé, té poc a veure amb la meva vida i en tot allò que em passa, sigui bo o no tan bo? La resposta m’ajudarà a veure quin tipus de creient sóc o, fins i tot, si la meva fe en Déu toca de debò la meva vida…