La comunitat eclesial: un oasi
La comunitat parroquial, constructora d’oasis
L’oasi enmig del desert, un espai fèrtil contraposat a l’aridesa, l’aigua contraposada a la sequedat del paisatge, l’alliberament dels israelites contraposat a la ignomínia d’Egipte, la festa de celebració de la Pasqua que deixa enrere les privacions de la travessa del desert, la possibilitat de menjar els productes del país en lloc del mannà… la vida en plenitud que es retroba retornant al pare que ens abraça, que ens espera, ens vesteix, ens calça i posa l’anell de l’amistat, que no té en compte el passat sinó que ens fa gaudir del present, que cura les ferides i ens vol reconciliats amb el germà. Encara que aquest no celebri el nostre retorn, ell sí que ho fa i ho comparteix. Perquè som vulnerables hem de ser ferment de perdó, de comunió. Constructors d’oasis, de trobada, de repòs, de compartició i de riquesa humana. Enmig de la sequedat de l’entorn l’Església ha de ser un oasi espiritual i humà pel qui busca l’aigua que és vida, l’aire fresc que destil·la evangeli, l’ombra que protegeix de tot allò que fa irrespirable la vida, l’espai que convoca, aplega i crea comunió i fraternitat. Com a comunitat parroquial siguem oasi per a tothom qui el cerqui i constructors d’oasis en un entorn sovint massa àrid.
