Diumenge al matí, arribo a la parròquia on havia de substituir el rector, pendent de passar pel quiròfan, en la missa de les nou del matí. Feia anys que no entrava en aquella església. Sorprèn la neteja i l’ordre que es noten en totes les dependències. Les cartelleres amb informació actualitzada. Un grup de seglars i una religiosa que tenen cura d’aquesta celebració em posen al corrent. Cadascú m’exposa la seva responsabilitat: la direcció de cants, interpretació de la música, lectors, control de la megafonia i les imatges, organització de la capta, sagristia, preparació de l’altar… Comença la celebració amb una assistència notable. El ritme és àgil. Tothom sap quan ha d’intervenir i ho fa amb un cert domini del servei encomanat. La participació en els cants és nodrida. Em sento acollit i esperonat, tot i no ser de la parròquia. Convocats per Jesús estem celebrant el diumenge i ho fem amb joia, sense perdre el sentit profund de la trobada. És una comunitat que celebra la fe i que implica els seus membres. Després m’assabento que, entorn d’un actiu consell pastoral parroquial, funcionen un grup de Càritas, de litúrgia, de formació, d’economia…
(Publicat al Full Dominical de Barcelona)