Les paraules de Jesús són molts clares i no deixen lloc a una segona interpretació: Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. I encara: El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix.
Estimar Jesús, o el que és igual, creure profundament en ell, ens porta a guardar els seus manaments, i guardar-los ens porta a complir-los. Tot altra forma d’estimar Jesús, de creure en Ell és enganyosa.
Per tant la nostra vida, el nostre parlar i actuar ha de reflectir la manera de parlar i d’actuar de Jesús. No podem reduir la nostra fe a la pregària, encara que no hi pot faltar, però ha de ser una pregària encarnada, no intimista o espiritualista i prou. No podem reduir la nostra fe a saber moltes coses de Jesús, a conèixer molt bé el que ens diu a l’evangeli. No podem reduir la nostra fe a unes celebracions o a unes pràctiques religioses que es queden en el culte i en l’observança d’unes pautes que l’Església ens proposa sinó que, per viure de veritat la nostra fe, necessitem portar a la pràctica els manaments de Jesús, no només de cara a Déu sinó en allò que fan referència als germans. I complir-los no ha de ser una càrrega, un pes que portem al damunt i ens angoixa sempre, sinó que vol dir tenir-los presents com una dimensió de la nostra vida i deixar que es manifestin de manera senzilla i gens forçada en el nostra obrar. Això només serà possible si els fem nostres i en cada situació que ens trobem els tenim presents. Aquesta manera de fer, a més de demostrar la nostra fe és la que agrada a Déu i ens porta el seu favor: el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré. Aquesta manera de fe ens predisposa a conèixer més profundament allò que Jesús espera i vol de nosaltres: l’anem coneixent més i més.
Ara que ens toca viure un temps de prova va bé de preguntar-nos què hi fa Déu aquí al mig. I va bé de preguntar-me què hi he de fer jo, com he d’actuar… com he de mostrar que sóc creient i que estimo Jesús i que ell m’estima, com he de llegir els fets que passen a la llum de la Paraula de Déu, com la pregària ha de sostenir la meva esperança, com entre tots podem fer que allò que hem après en aquest temps de pandèmia no se’ns oblidi, sinó que recordem sempre que no existeix la seguretat absoluta, que no sóc autosuficient, que som humans i que en aquesta humanitat podem viure pensaments, emocions, sentiments, dubtes i inseguretats que estant en confinament afloren amb més força. Que l’important és la vida, la salut, l’afecte que rebem i donem. Que la fragilitat forma part de la manera de ser humana i que no tot ho sabem, ho preveiem i ho controlem sinó que el “misteri” forma part també de la nostra vida.