Inicial, la “C”, sense acolorir, d’època romànica, d’un manuscrit, dedicat a Sant Hilari de Poitiers.
Llegir la portada del Full diocesà de diumenge passat em va fer pensar en la litúrgia preconciliar. Quan jo era petit i tothom o gairebé tothom anava a missa, els homes sortien a fer la cigarreta i la xerrada al davant l’església mentre a dins es “deia” la missa i simultàniament el rosari. Ja veieu si n’era d’important la missa! Es deia: Si veus “elevar Déu” ja has complert. I “elevar Déu” volia dir aquest moment sublim de la consagració de què parla el Full en que tot calla, paren les centúries, deu voler dir les cantúries… La resta, la missa era en llatí i el poble no entenia res, no era important. Per descomptat, no s’anava a combregar.
Sortosament el Concili Vaticà II i la reforma litúrgica conseqüent va retornar a tota la missa la importància i la unitat que té tota la celebració i en lloc de parlar del moment més important de l’Eucaristia diu, en el número 56 de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium”: Les dues parts de què, en certa manera, consta la missa, o sigui la litúrgia de la paraula i la litúrgia eucarística, estan tan estretament unides entre elles, que constitueixen un sol acte de culte. Per això, el Sant Concili exhorta vivament als pastors d’ànimes que, quan catequitzin, ensenyin amb atenció als fidels a participar a la missa tota sencera” I el Decret sobre el ministeri i la vida dels preveres “Presbyterorum ordinis”, número 18, recuperant una expressió molt utilitzada en l’Església dels primers segles, diu: “A la missa es paren dues taules, la de la Paraula i la del Cos i la Sang de Crist , tal com deia Sant Hilari de Poitiers (s. IV) i els fidels s’alimenten de la doble taula de la Sagrada Escriptura i l’Eucaristia”. La Instrucció general del Missal Romà diu que “cal donar la màxima veneració a la lectura de l’Evangeli “ i “els fidels reconeixen i professen que Crist és present i els parla, i, drets, escolten la lectura, senyal de veneració..” (número 35).
Sobre les postures més adients en cada moment de la missa és veritat que la Instrucció general del Missal Romà diu que estaran de genolls… però segueix dient “ no obstant, pertoca a la Conferència Episcopal d’adaptar les actituds corporals i els gestos descrits en l’ordre de la Missa al caràcter de cada poble” I d’aquí venim!
I és molt important no fer polèmica amb les postures corporals. El que ens demana cada moment de la celebració i que expressem amb les postures del cos, si podem, és l’important: escoltar, adorar, mirar, meditar. Procurar “que tota la celebració brilli amb dignitat i amb noble senzillesa” i en la mesura de les possibilitats sigui “un signe d’unitat dels membres de la comunitat cristiana reunida”, “més que no pas dels particulars gustos i inclinacions”.
El fet d’estar dret és propi de la persona humana, símbol de la seva dignitat com a senyor de la creació. Estar dret és signe de respecte, indica atenció, disponibilitat. Signe també del Ressuscitat. Jesús a la sinagoga de Natzaret: “El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir” (Lluc 4,16).
Estar agenollat és l’actitud del penitent, del qui se sent pecador, del qui adora i es sent petit davant la grandesa del Senyor.
El que no és vàlid de cap manera és estar dret o agenollat, és igual, i tenir el cor tancat als germans (per tant a Déu) oblidant que has d’estimar, servir, cuidar als que tens prop teu: el pare, la mare, l’ancià, el malalt, el feble, el necessitat… tot aquell en qui Déu es fa present: “estava malalt i em vau visitar…”.