DOS MANAMENTS QUE SÓN UN DE SOL

Publicat al diumenge, 4 de novembre de 2018

Quan sentim o llegim l’evangeli d’avui, d’entrada ens sorprèn agradablement l’actitud d’aquest mestre de la Llei que s’acosta a Jesús i li pregunta allò que ja sabia, potser ho volia sentir directament de Jesús. Com tot mestre de la Llei estava preocupat per la Llei i les lleis. I en la resposta Jesús li farà veure que la preocupació principal més que la Llei ha de ser és estimar Déu i els germans.
I perquè ho entengui li recita un frase de la Torà, el fragment del Deuteronomi que hem llegit abans i que aquell home devia conèixer bé perquè recitava cada dia: Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
Un amor que agafa tota la persona; l’afectivitat, el pensament, la intel•ligència, tota la vida. Però hi afegeix un segon manament sense que li hagués demanat i aquí hi ha la diferència: que són com un de sol, sense un no hi ha l’altre… si no estimem els altres difícilment el nostre cor pot estar obert a Déu i si estimem Déu aquest amor a Déu per força ens portarà a obrir el nostre cor al germans.
En la resposta del mestre de la Llei veiem ja que ha après la lliçó i que uneix els dos manaments. Viure’ls i fer-los nostres és la millor ofrena a Déu. De nou la religió de l’amor, el manament nou, la fe i la vida, Déu i els germans… On hi ha amor, allà hi ha Déu, diu la cançó, i al revés és impossible trobar-nos amb Déu si ignorem l’altre.