Els darrers mesos hem experimentat que hi ha moltes coses relatives, per exemple, les distàncies entre persones. Mentre se’ns demana que mantinguem distàncies socials per evitar contagis hem vist com s’han reduït les distàncies entre pobles i continents pel que fa a l’expansió ràpida de la pandèmia. I també, al mateix temps que experimentàvem que no hi havia distància entre classes socials en la possibilitat de contagiar-se, hem constatat l’abís que havíem creat entre persones i famílies que vivien com podien i ara han quedat sense res i les que gaudien d’un benestar que no tothom podia tenir.
L’abisme tan injust que el confinament i la represa han posat de manifest, ha fet evident també que més gent de la que ens pensàvem ha mostrat la seva proximitat i ajuda als que patien i pateixen més: l’oferta de voluntaris, les aportacions en forma de diners o d’aliments han ajudat a escurçar aquestes distàncies i ens n’hem de felicitar.
Servirà el que hem viscut i el que vivim per apropar-nos els uns als altres i escurçar més i més les distàncies? Servirà per créixer en la generositat i estimar més la gratuïtat? Servirà per no sentir-nos superiors als altres que podem ajudar sinó iguals als que tenim a prop i amb qui compartim allò que som i tenim?
D’una manera especial els creients que participem de l’Eucaristia ens hem de sentir empesos no només a donar sinó a donar-nos. I no donarem sense implicació, sense comprometre’ns. Celebrar l’Eucaristia també ens empeny a apropar-nos a les persones, eliminant distàncies, sobretot amb les persones més pobres.
(A partir d’una reflexió de JM R).
