És bell, preguntar, créixer de pregunta en pregunta,
dialogar amb el món a través dels com i els per què;
no deixar-se endormiscar en les respostes ni en la fe,
veure en cada claredat només una alba que despunta,
en lloc de tot un astre que de cop ha fet el ple.
És bell, preguntar, però no com qui interroga
amb duresa i impaciència i fent valer una autoritat,
sinó com qui desitja per amor guanyar més intimitat,
com qui sap fer un tresor de cada mot en què es desfoga
alguna confidència d’algú molt estimat.
És bell, preguntar; i en cada interrogant Iniciar un viatge
al cor d’una persona o de les lleis de l’univers
als orígens de tot, als fonaments d’alguna cosa, als secrets que
hi ha al revers
de la realitat… Però cal mètode i coratge,
serenitat quan en el dubte, fet tempesta, estàs immers.
La resposta no depèn només de tu, ni per tu sol és conquerida;
si en algun moment creus que et pertany,
tingues por de tu mateix, d’estar caient en un parany;
la resposta no vol amo, vol donar encara més vida;
el simple fet de preguntar és com respondre a una altra crida
i la resposta és, només, part d’un infinit afany.
David Jou