Càntic del germà Sol o de les lloances de les creatures

Sant Francesc d’Assís (Umbria,Itàlia, 1182-1225) dictà aquest càntic quan sofria una greu crisi de la malaltia dels ulls, talment que arribà a no poder suportar la llum natural, i quan estava també en una profunda crisi espiritual. Les dues darreres estrofes les composà més tard; la penúltima en ocasió d’un enfrontament entre el bisbe i el governador d’Assís i la darrera quan Francesc conegué pel metge la proximitat de la seva mort, a la qual ell anomena  “germana”.

 
Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són38
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il•lumineu de nit
i és bell i joganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra santíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

 

                       SANT FRANCESC D’ASSÍS
                       EiV. 110.- Feliços els pobres